dilluns, 5 d’octubre del 2009

Les verges (Mallorca)

El dia 21 d’octubre, es commemora el sacrifici patit per Santa Úrsula, en companyia d’altres al•lotes, de camí cap a Roma des de la Bretanya. La llegenda diu que en total eren onze mil verges, i tot i que el nombre no se sap amb certesa, alguns estudiosos del tema consideren que no devien passar gaire de la mitja dotzena.

A molts pobles i ciutats de Mallorca se celebra, amb petites variacions, una de les tradicions de galanteig més antigues i a la vegada populars, de l’illa. Es tracta d’una celebració espontània que realitzen grups de joves que agrupats en colles, van de casa en casa a cantar cançons populars a les seves enamorades, a qui també regalen clavells. Al llarg de la nit, i a canvi de la visita, les joves els ofereixen bunyols i vi dolç.

Els bunyols, els dolços vinculats tradicionalment a aquesta celebració i a la dels morts, poden ser de dos tipus: de vent o farcits. Inicialment eren ‘de vent’, com a metàfora de la vida que se’n va. És significatiu que la paraula vent significa ànima, en grec.


A aquestes sortides les anomenen serenates i tenen un component eròtic i picaresc important.

D’acord amb el Costumari català, la vigília del dia de les Verges, les joves es reunien en grans colles per anar a voltar pels carrers, agafades de les mans i cantant.
A Palma els fadrins que tenien relacions amoroses enviaven una banda d’orquestra a fer serenates a la seva estimada, segons els recursos del festejador, les cançons eren més llargues o més curtes. Es tractava d’un dia en què totes les orquestres i les colles estaven enfeinades, amb el seguici a nombroses cases per fer les serenates.

A Manacor, les al•lotes anaven a visitar les cases amigues on es donaven penjolls, magranes i codonys i elles anaven adornades amb un flocs semblants a una faixa de general. A Llucmajor els fadrins feien serenates a les joves i els sonadors demanaven als propietaris de casa que els deixassin caçar en les seves terres, i de la caça que obtenien feien un sopar quan acabaven de cantar.
A les poblacions petites, les al•lotes s’agrupaven en colles, es mudaven i portaven al coll una estampeta de santa Úrsula. Algunes aprofitaven per treure les seves joies. Anaven de visita a les cases i demanaven un raïm.
Tot i que la festa sembla haver decaigut en aquests darrers anys, especialment a Ciutat, i que les tonades tradicionals la majoria de vegades han estat substituïdes pel Clavelitos, encara avui es possible trobar aquesta nit colles que canten cançons amb un punt d’humor.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Cançó popular

Marrameu torra castanyes

a la voreta del foc;

ja n’hi peta una als morros,

ja en tenim Marrameu mort.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu i Marrameua,

s’embolica amb un llençol!

feia veure que era un home

i era una fulla de col. Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.

Marrameu ja no s’enfila

per terrats ni per balcons,

que té una gateta a casa

que li cus tots els mitjons.

Pica ben fort,

pica ben fort,

que piques fusta,

pica ben fort.





dimarts, 22 de setembre del 2009

La festa de les llanternes:

Des de molt antic, dins l’època de tardor o a finals d’estiu, a Mallorca era tradició buidar carabasses, síndries o melons per fer-ne fanals i penjar-los dels balcons, de la mateixa manera que, de forma espontània s’organitzaven pels carrers dels pobles, unes curioses passejades fins després de la caiguda del sol. En aquesta mena de celebració els infants duien penjades de la mà aquestes llanternes, fetes amb meló, síndria, carabassa o paper, i cantaven cançons populars com Es sereno ha mort un moix o Una teringa de tot es carrer.
Actualment aquesta celebració ha estat recuperada, encara que d’una forma no tan espontània, a diferents pobles de Mallorca, en diferents dates; així, a Alcúdia té lloc, el dia de sant Bartomeu (el 24 d’agost), a Vilafranca (el 6 de setembre), a Campanet (el 26 de setembre), a Inca (el 5 o el 6 d’octubre) o a Biniamar (el dia 21 d’octubre).

Trobareu més informació al llibre Juga a fer juguetes, (Joan Sans, 2007).

divendres, 18 de setembre del 2009

L a Festa des Vermar



A finals de setembre, a la vila de Binissalem se celebren les festes des vermar. Es pot dir que suposen gairebé una setmana de gresca, menjars populars, concursos i desfilades vinculades al món del raïm i la vinya. Aquests dies els carrers són engalanats, s'organitzen balls i cercaviles i, sobretot, el vi, acompanya la festa!

La Guerra festiva del raïm
Els humans són éssers que juguen. El joc genera cultura i socialitza i per això, moltes vegades els humans tendim a enfrontar-nos de manera lúdica i no violenta amb els altres en un conjunt d'activitats que uneixen a qui hi participen. En aquestes guerres simbòliques, lluites lúdiques o batalles festives utilitzen tots els recursos materials que tenen al seu abast, en aquest cas la popular Batalla de Raïm, una multitudinària guerra lúdica amb el raïm que ha sobrat de la primera collita o que ha estat malmés i no es pot aprofitar –però també tomàtigues, pintura, arena, farina, aigua, etc.- per a llançar-se’ls per sobre, en una espècie de ritual col·lectiu per a matar l'avorriment.

Desfilada de carrosses.
L'ús de carros, carrosses, carruatges i altres vehicles de grans dimensions per a transportar imatges i representacions de déus, herois o persones considerades importants per a la comunitat és una constant en les celebracions festives de moltes cultures. Els carruatges són construïts per a l'ocasió, fent la funció de temple mòbil. Els heroi, les divinitats, els personatges emblemàtics de la festa, són passejats en processó pels carrers perquè tothom els pugui veure i aclamar.

El menjar de la festa
La festa compta amb un plat típic, els "fideus des vermar". Segons les receptes més antigues, aquest plat es feia amb la carn del xot més vell del ramat i un sofregit de ceba, tomàquet, sobrassada i cargols.